Escric estes línies per que no tenim gens clar el que pot passar en estos pròxims dies, o fins i tot hores, vista la situació de gravetat de la teua salut.
Iaio,
escric per que et vull, per que ets el meu segon pare, la figura humana més noble que conec i un "abuelet de boina i garrot" adorable.
Has estat per mi sempre, abans que jo vinguera a aquest món, has hagut de patir com amics teus i pràcticament tota ta família et deixaven. I tu seguies ací, amb nosaltres.
Més fort que el temps, més fort que els ritmes naturals de la vida. Has deixat una forta empremta en tots nosaltres. Has vingut a aquest món per quedar-te per sempre, ho volgueres o no. Ho has fet.
Un home alegre, just i amb una calor humana que ens feia sentir que el seure al teu costat, a ta casa amb ta dona, fora com allò més especial i reconfortant que mai ningú ens poguera donar.
Un marit tan just, tan bon pare, tan bon avi, tan bona persona...
No recorde mai de tu cap gest lleig, cap càstig no merescut, cap lliçó que no em fera ser millor xiquet, millor persona.
M'has fet somiar amb les teues històries de mons llunyans, de vides tallades per guerres sagnants, de jovens que esperaven a la caiguda del sol per demostrar al camp el seu amor en temps prohibits, de misèries superades, de xiquets humils que eren feliços amb el més bàsic ( a voltes amb res) i jo volia ser eixos xiquets, somiava a ser eixos xiquets que jugaven a la vora d'una acèquia entre tarongers... I anava amb tu, la mula i la goseta, i ho era.
M'has donat els moments d'humor més naturals i sentits de ma vida, sempre amb un somriure.
Has estat figura de justícia entre els teus fills, figura de pare entre els teus nets i figura d'amant etern amb la teua dona, a la qual has fet alçar-se cada matí durant més de 60 anys amb un somriure i ganes de "fer-ho tot pols" al teu costat a la altura del respecte que li tens. Sols al teu costat la vida dels que et coneguem té una gràcia especial i un sabor dolç que tinc por a perdre per sempre.
Et vull abuelo José. El teu net Tonito.
